Sempre m’ha atret aquella arquitectura que troba la bellesa en la seua pròpia estructura. Edificis on el pes es percep, els materials es mostren tal com són i cada element respon a una raó constructiva. En el brutalisme, aquesta honestedat acaba generant una expressivitat molt particular: la forma no decora l’estructura, és l’estructura mateixa.

​

Amb aquesta col·lecció he volgut traslladar eixa manera de pensar al mobiliari.

​

La fusta de sal assumeix un paper central. La seua veta, densitat i textura no són un acabat, sinó part de la identitat de cada peça. Els grans plans, les seccions generoses i les geometries ortogonals reforcen aquesta sensació de massa i construeixen objectes amb una presència quasi arquitectònica.

Però darrere d’aquesta contundència hi ha també una recerca de precisió.

​

En les taules, per exemple, una columna en forma de creu concentra i transmet tot el pes. La unió entre les diferents parts deixa de ser un detall que cal amagar i es converteix en el gest que defineix la peça. En aquest sentit, les tècniques tradicionals japoneses tsugite, on els elements de fusta s’entrellacen mitjançant la mateixa geometria de la unió, van ser una referència important.

​

Aquesta lògica constructiva es trasllada a tota la família. Taules, peanyes i grans estructures obertes comparteixen un mateix vocabulari de plans, buits i interseccions. Cada peça pot entendre’s com una petita arquitectura, i el conjunt acaba configurant un paisatge de volums que ordena l’espai des de la proporció i el ritme.

​

No buscava objectes lleugers ni gestos efímers. Volia treballar amb una certa idea de permanència. Peces capaces d’envellir, d’acumular marques i de fer visible el pas del temps sense perdre la seua identitat.