Gàbia explora la manera en què un objecte pot habitar l’espai des de la calma, construint una relació subtil entre la llum, la matèria i la intimitat.

​

La col·lecció pren com a referència l’arquitectura tradicional japonesa i la seua particular manera d’entendre els límits. En ella, separar no significa necessàriament tancar: una trama, una successió de llistons o un pla translúcid poden definir un espai i, al mateix temps, permetre que la llum, l’aire i la mirada el travessen.

​

El kumiko, una tècnica tradicional basada en la construcció de delicades estructures geomètriques de fusta, em va portar a pensar en el moble com una arquitectura a petita escala. Una estructura capaç de protegir el seu interior sense ocultar-lo completament.

​

D’aquesta idea apareix la trama que caracteritza Gàbia. Una pell de fusta que envolta les peces i transforma la percepció del que contenen. Els objectes deixen de mostrar-se de manera directa: apareixen entre els llistons, es fragmenten, s’intueixen. La frontera entre interior i exterior deixa de ser absoluta.

​

El mateix nom, Gàbia, juga amb aquesta dualitat. Una gàbia delimita i protegeix, però també permet mirar a través d’ella. Aquesta contradicció em permetia treballar amb conceptes com protecció i obertura, exposició i intimitat, presència i absència.

​

La repetició dels elements verticals introdueix, a més, un ritme que recorre tota la col·lecció. Quan la llum travessa aquesta estructura, el moble deixa de percebre’s com un volum estàtic: les ombres es projecten, la profunditat canvia i les superfícies adquireixen una nova dimensió al llarg del dia.

Formalment, Gàbia busca l’equilibri. Volums continguts, proporcions serenes i una geometria clara que deixa que siguen la matèria, la llum i el buit els que construïsquen el caràcter de cada peça.