Trena entén el mobiliari exterior com un lloc de refugi. Un espai obert a l’entorn que, al mateix temps, és capaç de generar una sensació d’intimitat.

​

La col·lecció es construeix a partir d’un gest molt senzill: entrellaçar. La corda recorre l’estructura, es repeteix i se superposa fins a formar una envolupant que defineix les peces sense arribar a tancar-les.

Volia treballar precisament amb aquesta dualitat. Crear una superfície que protegira, però que continuara deixant passar la llum, l’aire i la mirada. Una frontera permeable entre el cos i l’espai exterior.

 

D’ací ve també el nom Trena. L’entrellaçat no és només una solució constructiva o ornamental, sinó l’element que dona identitat a tota la col·lecció. La repetició de la corda genera ritme, profunditat i transparències diferents segons el punt des d’on observem cada peça.

​

En els seients, el respatller creix i envolta el conjunt com una gran abraçada. La seua presència és contundent, però la mateixa naturalesa de la trama li lleva pes visual. M’agradava aquesta contradicció: construir volum a partir del buit, aconseguir presència sense necessitat de massa.

​

La base de fusta funciona d’una manera oposada i complementària. Una plataforma de teca reciclada sosté el conjunt i el separa lleugerament del terra, fent que el volum trenat semble descansar sobre ella. La solidesa de la fusta contrasta amb la lleugeresa de la corda i reforça la sensació que la peça queda subtilment suspesa.

​

Trena busca també una relació més sensorial amb l’exterior. La textura de la corda, la calidesa de la fusta, les ombres que projecta la trama i la llum que la travessa fan que les peces canvien al llarg del dia i establisquen una relació directa amb l’entorn.